Ainhoa, una indignada revolucionària a París

[Castellà]

Hola,

Ayer hicimos una concentración pacífica del movimiento Democratie réelle en Bastille. La cosa fue bien, contamos con unas 1000 personas. Como no cabíamos en la acera frente a la ópera algunos indignados se metieron en la carretera. En ese momento vino la policía y nos rodeó con una serie de furgones para que no perturbáramos el trafico (se supone). Conforme avanzaba el día fueron estrechando el cerco, erigieron una especie de muro de la verguenza con los furgones y nos dejaron completamente aislados del mundo exterior. La gente que habitualmente pasa por la plaza tenía que rodear el perimetro trazado por los furgones, de manera que no accedía ni siquiera a ver lo que estábamos haciendo. Como si nuestro mensaje no fuera con ellos. La disposición de los furgones implicaba además que la gente allí concentrada llevaba a cabo actividades fuertemente peligrosas para el conjunto de la sociedad. La escena era francamente representativa de nuestra sociedad actual: una democracia vigilada y enjaulada dentro de una cárcel de hierro.

A partir de las 18h de la tarde, y pese a que la prefectura nos había dado permiso para ocupar ese espacio hasta las 20h, los policias apostados en las dos salidas de la plaza ya no nos dejaban pasar. Yo había salido un momento porque me estaba deshidratando y al volver con una amiga me denegaron el acceso a la plaza pública y mi participación en la asamblea democrática que se estaba celebrando. Me indigné (más si cabe todavía), les repliqué que con qué derecho porque hasta ahora habíamos seguido SU ley y SUS reglas de juego. Al final otro de los policías le dijo que me dejara pasar, pero me consta que hubo mucha gente interesada que se quedó fuera, además de todos los viandantes desviados que al pasar por la plaza podrían haberse interesado por lo que estabamos haciendo.

En fín, después de las 20h algunos de los organizadores llamaron a disolver la concentración. La Asamblea decidió sin embargo que quien quisiera podía quedarse a acampar. Yo salí fuera del perimetro de seguridad pero me quedé fuera para ver qué sucedía. Estuvimos así bastante rato. Luego los polis retiraron la frontera y los de dentro y fuera nos juntamos. Al final los polis volvieron a mover ficha, subieron a lo alto de las escaleras y empezaron a "evacuar" (eufemismo técnico que aparece hoy en la prensa) la plaza. Nos resistimos, aunque la concentración fue definitivamente disuelta a golpe de gas lacrimógeno y porrazos.

http://www.youtube.com/watch?v=RzA9jQHbvMw

(lo que gritan es "Policía por todos lados, justicia en nigún sitio")

Perdonad el relato detallado, necesitaba compartirlo, estoy muy indignada.
De todas maneras, la indignación y el movimiento aumenta, seguimos con el trabajo de nuestras comisiones y hoy nos reuniremos de nuevo a las 19h en la Bastille.

Bueno, un besito, suerte con vuestra resistencia!
ainhoa

Estratègies pel moviment

Propostes d'extensió i continuïtat

Els mitjans de comunicació han atacat el nostre moviment titllant-lo d'idealista, tirant-nos en cara que no sabíem on anàvem o què volíem. Ara podem dir que ja hem guanyat una primera victòria. La Junta Electoral ens va desafiar prohibint el nostre moviment. Ja abans de les 00:00 del dissabte, al començar la seva "Jornada de reflexió" havíem guanyat aquest pols. Hem guanyat la legitimitat de la majoria de la societat. El temut desallotjament es va tornar impossible.

Hem guanyat una victòria simbòlica. Ara bé, no vàrem sortir als carrers per victòries simbòliques, sinó per victòries reals. El nostre rebuig als mercats financers, a la classe política, a la burocràcia sindical, a les institucions d'aquest estat podrit i corrupte l'hem expressat perquè no podem escapar de la precarietat, perquè no arribem a final de mes, perquè estem fartes de que dirigeixin les nostres vides, perquè no volem restar més temps en la marginalitat, perquè volem viure bé i no ens deixen. Ho volem tot i sabem què és possible. Però també sabem que no ho aconseguirem en un dia. El camí serà llarg. Per això cal començar a pensar en estratègies. Després d'una setmana intensa de lluita i autoorganització cal fer balanç. Assentar-nos un moment i tenir temps per pensar com ho fem per ampliar aquest moviment i que es faci cada cop més gran.

És essencial parlar de continuïtat. Dia a dia hem tingut cada cop més gent participant a les assemblees, a les cassolades o quedant-se a dormir. Al segon dia es plantejava que l'acampada duraria almenys fins a les eleccions. Aquesta perspectiva ha quedat superada. Volem quedar-nos i no volem posar cap data a la fi del campament. Sabem però, que podem créixer indefinidament però també tenim el perill de patir un reflux. Per avançar doncs hem de pensar no només en créixer quantitativament sinó també qualitativament. Hem de pensar més enllà del ara i aquí.

Ens hem apoderat de la plaça. L'autogestió és una realitat per les milers de persones que dia a dia compartim aquest projecte. Però al mateix temps, la ciutat segueix la seva normalitat. A la nostra universitat es continuen aplicant retallades, als hospitals es tanquen plantes, a la feina ens continuen explotant, ens continuen multant al carrer, seguim fent cua l'INEM, el canvi climàtic continua sent una realitat. Hem fet la Revolució a la Plaça Catalunya. Ens toca pensar entre totes i tots com fem la revolució a tota la ciutat i a tota la societat. Hem de pensar més enllà en el temps i en l'espai.

Perquè no comencem a infectar de revolució els barris i els centres de treball? L'experiència d'autoorganització que hem tingut a Plaça Catalunya l'hem d'exportar a tots els àmbits de la nostra vida. Com ho fem? La proposta de fer cassolades a tots els barris ens porta en aquesta direcció. Pensem més eines per enfortir l'autoorganització als barris. Les trobades sectorials poden anar en aquest sentit. Generar autogestió en la nostra condició de dones, aturades, migrants, hipotecats, treballadors de sanitat etc. Cal però treure aquestes experiències fora de la plaça. Això sí, mantenint sempre d’alguna manera la plaça com a espai central, unitari i plural.

S'ha comentat més d'un cop que hem de caminar cap una vaga general. Per això cal arribar als centres de treball. Perquè no fem també cassolades de 5 minuts cada dia a les a l'hora de l'entrepà davant els centres de treball? Si fem performances pels barris del centre la ciutat per difondre la nostra lluita, perquè no fem el mateix a les portes de les oficines, de les fàbriques, de les universitats, de les grans empreses públiques? Demanem que els treballadors facin assemblees com les que fem a plaça Catalunya. Només així podrem construir una vaga general des de la base. La burocràcia sindical no ho farà, obsessionada com està en el pacte i la pau social. Nosaltres tenim la possibilitat de treballar perquè una vaga general sigui possible. Per aquesta fita serà clau contactar amb els sindicats combatius i tots i totes les sindicalistes disposades a lluitar.



El maig del 68 francès agafà la magnitud que va tenir quan, després de les ocupacions de facultats, els treballadors i treballadores feren un mes de vaga general estenent les ocupacions de fàbriques. A Egipte, després de dies ocupant i resistint a la plaça Tahrir, el moviment es tornà mortal pel règim quan les treballadores i treballadors es posaren en vaga. Quan les refineries deixaren de produir petroli, Mubarak caigué.

Cal dotar-nos d'un espai on totes les lluites amb qui hem estat treballant, educació, sanitat, bombers, tota la gent que s'ha anat acostant, la gent que sintonitza amb nosaltres però no pot estar tots els dies a la plaça, estiguem totes juntes i junts i demostrem la força que tenim. Hem de confluir en una gran mobilització. La proposta que s'ha fet del 19 de juny podria ser aquesta oportunitat. Però no n'hi ha prou amb convocar-la, cal treballar-la. A nivell de difusió, extensió, comunicació, preparació de la manifestació etc.

L'acampada no pot ser un fi en si mateix. El nostre objectiu és acabar amb aquest sistema injust i opressor. Enmig de la voràgine de feina i activitats, hem de trobar els moments de calma per parlar de les eines estratègiques per aconseguir els nostres objectius. No només hem de fer propostes a l'aire en les assemblees generals sinó també treballar propostes d'aquest tipus de mig i llarg termini a les comissions. Necessitem que a les assemblees hi hagi molt més espai de debat per discutir la continuïtat i les mobilitzacions que volem fer. Les comissions, a més de ser un espai de treball organitzatiu i tècnic, han de ser un espai de discussió estratègica. Només així, entre les comissions i les assemblees, treballant col·lectivament, podrem treure propostes que només mantinguin, sinó que facin avançar el moviment.

Com aconseguim una democràcia real

En aquests moments, marcats sens dubte per l’impacte enorme del moviment de les acampades, resulta fàcil parlar dels límits del parlamentarisme. Al sistema actual, les persones voten un cop cada quatre anys uns partits que s’inflen a prometre coses durant la campanya electoral i després, durant quatre anys, fan el que els dóna la gana i fins i tot legislen contra el programa pel qual van ser votats, i no passa res. De fet, Lluís Llach va denunciar el PSOE pel frau programàtic de l’OTAN, i els tribunals li van donar la raó moral, però no legal. No obstant això, aquesta estafa no és més que el símptoma del que representa aquest tipus de democràcia, no el fons. És cert que la llibertat de vot, el lliurepartidisme —encara que aquest està mutilat a causa de la Llei de Partits pactada pel PP i el PSOE— i el sufragi universal representen avenços democràtics molt importants.

Se suposa que els polítics rendeixen comptes al poble cada quatre anys. Però què passa durant aquests quatre anys? On queda la sobirania popular? Ens diuen que està a Les Corts estatals o autonòmiques, a les diputacions o als ajuntaments. I aquí és on apareix un dels primers límits: la revocabilitat dels càrrecs. Zapatero va decidir tirar endavant la Reforma Laboral i la de les pensions, i Aznar va decidir anar a la guerra de l’Iraq. Ho van fer amb l’oposició de la immensa majoria de la població, però van seguir més o menys plàcidament en els seus càrrecs, ja que el poble no té cap mecanisme amb el qual revocar un càrrec. A les comunitats autonòmiques i als ajuntaments passa el mateix, per no parlar de les diputacions provincials, en les quals els alcaldes escullen el diputat provincial (normalment, un desconegut per a la majoria de la gent).

Segueix llegint

Les acampades no es toquen: solidaritat amb el moviment, Felip Puig dimissió!

La policia ha intentat procedit al desnonament de l’acampada de la Pl. Catalunya de Barcelona i d’altres localitats catalanes com Lleida o Badalona aquest divendres a la matinada. A Barcelona la brutalitat de la repressió policial ha estat enorme. Els cops de porra i els trets de bales de goma han deixat desenes de ferits. Al mateix temps, la policia ha arrasat amb els nombrosos materials que s’havia dotat l’acampada al llarg de 12 dies.

El coratge de la gent que ha resistit els atacs de la policia durant hores a la plaça i de tota la gent que s’ha anat afegint a mostrar el seu suport ha estat impressionant. Els i les estudiants de les facultat properes han deixat les aules per fer front al desnonament i han tallat el transit de la Diagonal com a protesta.

Aquesta important i valenta reacció de solidaritat ha fet retrocedir la policia i que al migdia els manifestants hagin pogut reocupar la plaça Catalunya. Es tracta d’una victòria que mostra que la unitat i la mobilització pot fer front als intents dels poderosos per acabar amb el moviment.


Segueix llegint

De la indignació a la revolució | Els reptes d'un nou moviment

Les acampades s’han estès com un regueró de pólvora. A unes 100 places de tot l’Estat espanyol s’està vivint una explosió de participació impressionant que continua més enllà de les eleccions del 22 de maig. Aquest esclat, no obstant això, no sorgeix del no-res. Se suma als exemples de lluites que hem viscut en els dos últims anys per tota Europa i té una connexió amb les revolucions al món àrab, encapçalades pels joves a l’atur i sense futur.

No tenim al davant simplement una revolta social causada pel context de crisi i d’atacs del govern del PSOE; es tracta també d’una revolta política que s’oposa justament a la política oficial i institucional i a la limitada democràcia actual.

Les acampades que s’estan portant a terme a diferents ciutats de l’Estat constitueixen un autèntic desafiament al marc institucional. De moment, ja han confrontat amb èxit la prohibició d’acampar durant la jornada de reflexió, i es pot aconseguir molt més si s’amplien les forces d’aquestes acampades.

Segueix llegint

Aquí comença la Revolució #acampadabcn

Vídeo de l'acampada de Plaça Catalunya a Barcelona i de les assemblees de milers de persones que s'estan fent cada dia. Un dels crits més escoltats durant les assemblees és "Aquí comença la revolució".

Debat a plaça Catalunya: Les experiències i lliçons de Maig del 68

El sord malestar d'una part creixent de la ciutadania, i molt especialment de les capes populars i dels joves, ha confluït en la protesta del 15 de maig a Madrid. La ineptitud dels polítics, incapaços encara de comprendre el que està passant, la grollera manipulació dels mitjans de comunicació i el silenci perplex dels buròcrates sindicals pactistes no ha fet més que alimentar el descontentament, que avui s'ha convertit en un crit insubmís al poder i a les seves institucions judicials.

Seguir llegint

Debat a plaça Catalunya: L'alliberament de la dona

Per Regina Martinez. L’acampada de Plaça Catalunya és un volcà d’idees i accions. Idees que donen calor en aquesta gelada post electoral i deixen petjada en cadascuna de nosaltres. Accions per avançar en la lluita, per construir el món que volem.

Entre les diferents activitats, el diumenge 22 es va celebrar un debat sobre l’alliberament de la dona al que van participar unes cent persones. Angie Gago, participant de la Comissió del 8 de Març, activista d’En Lluita, i sobretot, indignada, va fer una introducció sobre la qüestió.

Seguir llegint »

Construïm la revolta. Totes i tots a les acampades!

Les acampades s'han estès com la pólvora des de diumenge 15. Han estat l'espurna que ha encès un ambient carregat de frustració, indignació i ràbia després de tres anys i mig de crisi i una espiral creixent de retallades, precarietat i atur. L'actitud passiva dels sindicats majoritaris –fins i tot pactant un agressiu 'pensionazo’– juntament a la moderació i claudicació de l'esquerra institucional han anat alimentant una indignació social durant els últims mesos fins a provocar l'esclat actual, amb molta gent dient "Prou!".

Les acampades han sorgit després de les exitoses manifestacions del diumenge 15 de Democràcia Real Ja! i l'enorme manifestació dissabte 14 a Barcelona contra les retallades del govern de CiU. Aquest esclat, però, no prové del no-res. Se suma als exemples de lluites arreu d’Europa que hem viscut durant els dos últims anys, especialment a Grècia. Encara més, a certa distància té una connexió amb les revolucions en el món àrab, encapçalades pels joves en atur i sense futur.

No tan sols ens trobem davant una revolta social degut al substrat de crisi i els atacs del govern del PSOE. Es tracta també d'una revolta política que s'oposa justament a la política oficial i institucional i a la reduïda democràcia actual.

Seguir llegint »

Indignació revolucionària

Estem indignades. Amb la falta de democràcia. Amb les retallades socials. Amb la corrupció. Amb el masclisme i la homofòbia. Amb la impunitat dels racistes i feixistes. Amb les guerres imperialistes. Amb la destrucció del medi ambient. I amb mil coses més.

Per això participem al moviment dels i de les indignades. Per això treballem perquè les acampades creixin, perquè incloguin cada vegada més gent. Perquè es converteixin en una eina cada vegada més forta per impulsar les lluites.

Però l’amplitud de les acampades comporta que aquestes alberguen punts de vista molt diversos. Quins canvis necessitem? N’hi ha prou amb unes reformes electorals, o cal lluitar per canvis socioeconòmics més profunds? Es pot construir una alternativa al costat de la societat capitalista? O cal enderrocar tot el sistema, mitjançant una ruptura revolucionària? Es pot fer una revolució que no acabi simplement amb una nova societat explotadora, com ha passat tantes vegades?

La diversitat és positiva però també hem d’avançar. El sistema té les seves estratègies, i nosaltres necessitem les nostres. Amb el temps, haurem de contestar a moltes d’aquestes preguntes; així va ser a Tahrir, i així serà aquí.

Les decisions de les acampades les prenem en assemblees, com ha de ser. Però a les assemblees, i fins i tot a les comissions, no sempre hi ha temps per debatre molts temes a fons. No sempre hi a temps per analitzar i superar les idees el propi sistema ens ha ficat al cap.

Aquest blog busca contribuir al nostre procés de debat i aprenentatge.
I busca ajudar des d’un punt de vista concret. Volem un moviment ampli, volem acampades on càpiga tota la gent indignada amb l’estat del món i que millorar les coses.

Però dins d’això, defensem la idea que hem d’acabar amb el capitalisme i crear un nou món, basat en la autogestió democràtica i col·lectiva, on podem superar totes les opressions i la destrucció del sistema actual.

És a dir, dins l’ampli espai d’aquesta lluita, defensem el socialisme revolucionari des de baix. Si hi estàs d’acord, posa’t en contacte amb nosaltres.
Plegats i plegades, podem anar treballant per impulsar el conjunt del moviment, i a la vegada, avançar unes estratègies capaces de superar el sistema completament.