En aquests moments, marcats sens dubte per l’impacte enorme del moviment de les acampades, resulta fàcil parlar dels límits del parlamentarisme. Al sistema actual, les persones voten un cop cada quatre anys uns partits que s’inflen a prometre coses durant la campanya electoral i després, durant quatre anys, fan el que els dóna la gana i fins i tot legislen contra el programa pel qual van ser votats, i no passa res. De fet, Lluís Llach va denunciar el PSOE pel frau programàtic de l’OTAN, i els tribunals li van donar la raó moral, però no legal. No obstant això, aquesta estafa no és més que el símptoma del que representa aquest tipus de democràcia, no el fons. És cert que la llibertat de vot, el lliurepartidisme —encara que aquest està mutilat a causa de la Llei de Partits pactada pel PP i el PSOE— i el sufragi universal representen avenços democràtics molt importants.
Se suposa que els polítics rendeixen comptes al poble cada quatre anys. Però què passa durant aquests quatre anys? On queda la sobirania popular? Ens diuen que està a Les Corts estatals o autonòmiques, a les diputacions o als ajuntaments. I aquí és on apareix un dels primers límits: la revocabilitat dels càrrecs. Zapatero va decidir tirar endavant la Reforma Laboral i la de les pensions, i Aznar va decidir anar a la guerra de l’Iraq. Ho van fer amb l’oposició de la immensa majoria de la població, però van seguir més o menys plàcidament en els seus càrrecs, ja que el poble no té cap mecanisme amb el qual revocar un càrrec. A les comunitats autonòmiques i als ajuntaments passa el mateix, per no parlar de les diputacions provincials, en les quals els alcaldes escullen el diputat provincial (normalment, un desconegut per a la majoria de la gent).
Segueix llegint
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada