Estratègies pel moviment

Propostes d'extensió i continuïtat

Els mitjans de comunicació han atacat el nostre moviment titllant-lo d'idealista, tirant-nos en cara que no sabíem on anàvem o què volíem. Ara podem dir que ja hem guanyat una primera victòria. La Junta Electoral ens va desafiar prohibint el nostre moviment. Ja abans de les 00:00 del dissabte, al començar la seva "Jornada de reflexió" havíem guanyat aquest pols. Hem guanyat la legitimitat de la majoria de la societat. El temut desallotjament es va tornar impossible.

Hem guanyat una victòria simbòlica. Ara bé, no vàrem sortir als carrers per victòries simbòliques, sinó per victòries reals. El nostre rebuig als mercats financers, a la classe política, a la burocràcia sindical, a les institucions d'aquest estat podrit i corrupte l'hem expressat perquè no podem escapar de la precarietat, perquè no arribem a final de mes, perquè estem fartes de que dirigeixin les nostres vides, perquè no volem restar més temps en la marginalitat, perquè volem viure bé i no ens deixen. Ho volem tot i sabem què és possible. Però també sabem que no ho aconseguirem en un dia. El camí serà llarg. Per això cal començar a pensar en estratègies. Després d'una setmana intensa de lluita i autoorganització cal fer balanç. Assentar-nos un moment i tenir temps per pensar com ho fem per ampliar aquest moviment i que es faci cada cop més gran.

És essencial parlar de continuïtat. Dia a dia hem tingut cada cop més gent participant a les assemblees, a les cassolades o quedant-se a dormir. Al segon dia es plantejava que l'acampada duraria almenys fins a les eleccions. Aquesta perspectiva ha quedat superada. Volem quedar-nos i no volem posar cap data a la fi del campament. Sabem però, que podem créixer indefinidament però també tenim el perill de patir un reflux. Per avançar doncs hem de pensar no només en créixer quantitativament sinó també qualitativament. Hem de pensar més enllà del ara i aquí.

Ens hem apoderat de la plaça. L'autogestió és una realitat per les milers de persones que dia a dia compartim aquest projecte. Però al mateix temps, la ciutat segueix la seva normalitat. A la nostra universitat es continuen aplicant retallades, als hospitals es tanquen plantes, a la feina ens continuen explotant, ens continuen multant al carrer, seguim fent cua l'INEM, el canvi climàtic continua sent una realitat. Hem fet la Revolució a la Plaça Catalunya. Ens toca pensar entre totes i tots com fem la revolució a tota la ciutat i a tota la societat. Hem de pensar més enllà en el temps i en l'espai.

Perquè no comencem a infectar de revolució els barris i els centres de treball? L'experiència d'autoorganització que hem tingut a Plaça Catalunya l'hem d'exportar a tots els àmbits de la nostra vida. Com ho fem? La proposta de fer cassolades a tots els barris ens porta en aquesta direcció. Pensem més eines per enfortir l'autoorganització als barris. Les trobades sectorials poden anar en aquest sentit. Generar autogestió en la nostra condició de dones, aturades, migrants, hipotecats, treballadors de sanitat etc. Cal però treure aquestes experiències fora de la plaça. Això sí, mantenint sempre d’alguna manera la plaça com a espai central, unitari i plural.

S'ha comentat més d'un cop que hem de caminar cap una vaga general. Per això cal arribar als centres de treball. Perquè no fem també cassolades de 5 minuts cada dia a les a l'hora de l'entrepà davant els centres de treball? Si fem performances pels barris del centre la ciutat per difondre la nostra lluita, perquè no fem el mateix a les portes de les oficines, de les fàbriques, de les universitats, de les grans empreses públiques? Demanem que els treballadors facin assemblees com les que fem a plaça Catalunya. Només així podrem construir una vaga general des de la base. La burocràcia sindical no ho farà, obsessionada com està en el pacte i la pau social. Nosaltres tenim la possibilitat de treballar perquè una vaga general sigui possible. Per aquesta fita serà clau contactar amb els sindicats combatius i tots i totes les sindicalistes disposades a lluitar.



El maig del 68 francès agafà la magnitud que va tenir quan, després de les ocupacions de facultats, els treballadors i treballadores feren un mes de vaga general estenent les ocupacions de fàbriques. A Egipte, després de dies ocupant i resistint a la plaça Tahrir, el moviment es tornà mortal pel règim quan les treballadores i treballadors es posaren en vaga. Quan les refineries deixaren de produir petroli, Mubarak caigué.

Cal dotar-nos d'un espai on totes les lluites amb qui hem estat treballant, educació, sanitat, bombers, tota la gent que s'ha anat acostant, la gent que sintonitza amb nosaltres però no pot estar tots els dies a la plaça, estiguem totes juntes i junts i demostrem la força que tenim. Hem de confluir en una gran mobilització. La proposta que s'ha fet del 19 de juny podria ser aquesta oportunitat. Però no n'hi ha prou amb convocar-la, cal treballar-la. A nivell de difusió, extensió, comunicació, preparació de la manifestació etc.

L'acampada no pot ser un fi en si mateix. El nostre objectiu és acabar amb aquest sistema injust i opressor. Enmig de la voràgine de feina i activitats, hem de trobar els moments de calma per parlar de les eines estratègiques per aconseguir els nostres objectius. No només hem de fer propostes a l'aire en les assemblees generals sinó també treballar propostes d'aquest tipus de mig i llarg termini a les comissions. Necessitem que a les assemblees hi hagi molt més espai de debat per discutir la continuïtat i les mobilitzacions que volem fer. Les comissions, a més de ser un espai de treball organitzatiu i tècnic, han de ser un espai de discussió estratègica. Només així, entre les comissions i les assemblees, treballant col·lectivament, podrem treure propostes que només mantinguin, sinó que facin avançar el moviment.